La cultura catalana té una gran riquesa de costums i tradicions que combinen les festes del calendari litúrgic amb les locals per omplir d’animació la taula –amb una variada proposta de tradició gastronòmica–, les places i els carrers al llarg de l’any.
La sardana és considerada la dansa nacional catalana. Es balla en rotllana i al so dels típics instruments de vent de la cobla. El poeta Joan Maragall la definia com “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Altres danses populars són el ball de bastons, la jota de les Terres de l’Ebre, la muixeranga (Balears) o les danses eivissenques.
Pel que fa a la música, l’havanera, originària del Carib, s’ha erigit en la banda sonora de les nits costaneres, acompanyada sempre d’un bon rom cremat. Es tracta de cançons que ens remeten al passat colonial, sempre amb el mar i els mariners com a protagonistes.
Una altra tradició cultural rellevant són els castellers (aixecament de castells humans), costum originari del Camp de Tarragona que s’ha anat estenent a altres racons del país. Els castells poden tenir fins a nou pisos d’alçada (o algun més), cadascun dels quals el forma un “casteller” en solitari o bé agafat als companys per les espatlles, formant una base circular. Es coronen amb l’aixecador i l’enxaneta, dos infants que s’enfilen a dalt de tot. El castell està carregat quan l’enxaneta aixeca el braç i “fa l’aleta”. A la part inferior, un ampli gruix de persones formen la pinya, una base sobre la qual cauen els castellers en cas que no es pugui fer el castell amb èxit. El castell s’acompanya del so de la gralla (instrument musical).
L’imaginari festiu català, a més dels castellers, també presenta altres elements com els gegants i els capgrossos, les colles de diables, els traginers, els xeremeiers...
A la primavera, la diada de Sant Jordi, el 23 d’abril, és una combinació perfecta de sentiment i cultura. Els carrers de totes les viles i ciutats s’omplen de roses i llibres. El 1995 la UNESCO va establir que aquest dia, seguint la tradició catalana, se celebraria el Dia Internacional del Llibre i dels Drets d’Autor.
També destaca d’aquest període la celebració del Carnaval i, una mica més endavant, el 19 de març, les falles (escultures de cartró) de València amb la nit de “la cremà”. A d’altres punts del País Valencià, la festa dels Moros i Cristians rememora festivament les batalles i les lluites entre moros i cristians durant la reconquesta. Per Setmana Santa, la tradició continua amb la representació popular de les passions (passió de Crist), la mona de Pasqua (una mena de pastís) i el cant de les caramelles (grups de cantaires). A Verges se celebra l’anomenada Dansa de la Mort.
D’aquest període també cal destacar la Patum (Berga), que és una representació sacrohistòrica popular de foc, música, dansa i amb la figura d’una àliga com a protagonista.
A l’estiu, el capvespre del 23 de juny, la nit més curta de l'any, coincidint amb el solstici d'estiu, comença la revetlla de Sant Joan. És l'època en què el sol està en la seva posició més alta, i arreu cremen les fogueres que, diuen, allunyen dimonis, malalties i desgràcies, i s'escolten coets mentre es menja la típica coca i es beu cava. A Ciutadella (Menorca) destaquen les corregudes dels caixers i cavallers amb el cavall enmig de la multitud.
A la tardor, la celebració del Dia de tots sants (1 de novembre) va acompanyada dels dolços de panelletes i de la castanyada.
A l’hivern, les festes de Nadal (Nadal, Cap d'Any i Reis), de
caire especialment familiar, són molt seguides amb tradicions
específiques com el Tió (un tronc que
porta presents als menuts) i el pessebre (representació amb
figuretes del naixement de Jesucrist d’on destaca la figura del caganer).
El Cant de la Sibil.la és un drama litúrgic
de cant gregorià que s'interpreta al voltant de Nadal a diverses
catedrals i esglésies.
A més de totes aquestes festes, cal esmentar també les festes
majors que cada poble o ciutat té assenyalades per recordar
els seus patrons.