Música 
La música simfònica catalana ha tingut grans compositors i intèrprets de reconeguda trajectòria internacional. Felip Pedrell (1841-1922) fou el gran renovador de la música catalana, i es va convertir en el mestre dels compositors del Modernisme musical Enric Granados (1867-1916)i Isaac Albéniz (1860-1909), de l’avantguardista Robert Gerhard (1896-1970) i d’Enric Morera (1865-1942), creador d’òperes i de sardanes, la dansa tradicional de Catalunya. La música popular va tenir una gran embranzida gràcies a Anselm Clavé (1824-1874), introductor dels cors a la península. La Federació de Cors Clavé és una institució centenària encara molt activa. Del gust per la música coral van néixer les grans societats que culminaren amb l’Orfeó Català (1891) i la Societat Catalunya Nova (1895). L’actualització del cançoner popular català amb melodia de música de joguina és l’especialitat del compositor i múltiple instrumentista Pascal Comelade (1955).
)
Montserrat Caballé. © Efe
El català universal en el camp de la música al segle XX és Pau Casals (1876-1973). Hi ha un abans i un després en la seva interpretació amb violoncel, ja que introduí una sèrie d’innovacions que han fet escola. Des de la infantesa demostrà grans dots musicals. Als 23 anys començà la carrera professional actuant com a intèrpret als millors auditoris del món. També va exercir com a professor, director d’orquestra i compositor amb obres com l’oratori El Pessebre. Durant la guerra civil no va voler abandonar mai el país. Es dedicà a recaptar fons fent concerts benèfics i es convertí en president honorari del Comitè de Músics d’ajuda a la democràcia espanyola. El 1939 emprengué el camí de l’exili amb el ferm propòsit de no tornar mai a Catalunya mentre Franco ocupés el poder. Instal·lat a Prada de Conflent entre 1939 i 1957, optà pel silenci musical fins al 1950, quan uns quants amics del món de la música el convenceren de fer un festival a Prada en benefici dels refugiats republicans. Aquest festival s’ha convertit cada estiu en referent dels amants de la música de cambra. El 1957 marxà a viure a Puerto Rico i continuà la seva carrera arreu del món, fins a la seva mort el 1973. L’actitud de Casals al llarg de tota la seva vida fou de compromís absolut amb la pau i la llibertat. Un exemple d’aquest llegat personal és l’Himne de les Nacions Unides (1971).
)
Raimon. © Efe
A la primera meitat de segle XX també destacà la figura d’Eduard Toldrà (1895-1962), primer com a violinista en l’etapa de joventut; entre 1921 i 1936 com a compositor d’obres simfòniques i, després de la guerra civil, a partir de 1943, exercint de director d’orquestra a formacions de diferents països. La interpretació al piano porta el nom d’Alícia de Larrocha (1923) i Leonora Milà (1942), dues dones que en plena dictadura van dur la música catalana i espanyola a les principals sales de concerts del món.
En el camp de la composició cal mencionar també l’extensa obra dels compositors Frederic Mompou (1893-1987), que des de 2003 té una càtedra al seu nom al Graduate Center of the City University of New York, Xavier Montsalvatge (1912-2002) i els contemporanis Joaquim Homs (1906), Josep Maria Mestres Quadreny (1929) o Joan Guinjoan (1931).
La cultura catalana ha fet una gran contribució al món de l’òpera amb intèrprets reconeguts internacionalment des de principis del segle XX com Francesc Viñas (1863-1933), tenor que triomfà arreu interpretant la música de Wagner, i Maria Barrientos (1884-1946), soprano lleugera i liederista que actuà als principals teatres europeus i americans. Al llarg del segle i fins a l’actualitat, en el camp de la lírica han regalat la seva veu al món els tenors Jaume Aragall (1939) i Josep Carreras (1946), el baríton Joan Pons (1946) i les sopranos Victòria dels Àngels (1923-2005) i Montserrat Caballé (1933).
)
Maria del Mar Bonet
Un dels personatges més especials de la música catalana és Jordi Savall (1941) que ja fa més de 30 anys que es dedica a recuperar, investigar i difondre la música antiga i barroca a diferents públics d’arreu del món. Reconegut com a gran intèrpret de la viola de gamba, però també com a director, Savall ha creat diverses formacions (La Capella Reial, Hespèrion XXI i Le Concert des Nations) a més del seu segell musical, per viure des del present la música del passat.
Pel que fa a la música d’arrel jazzística, al segle XX destaquen l’orquestra i les cançons del mundialment conegut Xavier Cugat (1900-1990) i el gran pianista Tete Montoliu (1933-1997). Les formacions més veteranes són La Locomotora Negra (1971) i La Vella Dixieland (1980). Han recollit el testimoni, entre d’altres, Jordi Rossy, (1964) bateria i pianista; el pianista Albert Bover i el saxofonista Llibert Fortuny (1977). Amb arrels jazzístiques i un sentit de l’exploració musical que el fa únic, Agustí Fernández (1954) s’ha consolidat com un dels pianistes més importants en el camp de la improvisació.
El flamenc forma part de la cultura musical catalana amb figures destacades com la històrica bailaora Carmen Amaya (1913-1963)i els cantants Juan Rafael Cortés Santiago, Duquende (1965), Maite Martín (1965)i Miguel Poveda (1973). En plena dictadura, durant la dècada de 1950, la cultura catalana desenvolupà un estil musical popular propi: la rumba catalana, nascuda de les famílies gitanes barcelonines del barri de Gràcia. Les bases del gènere les posà Antonio González, El Pescaílla (1926-1999) i l’ha consolidada fins a l’actualitat Pere Pubill Calaf, Peret (1935). Entre el 1978 i el 1987 el representant de la rumba fou Gato Pérez (1951-1990), que s’ha convertit en influència de la música mestissa que des de la dècada de 1990 ha fet de Barcelona el punt de trobada d’intèrprets d’arreu del món, amb grups com Cheb Balowski, Ojos de Brujo, Pomada o la Troba Kung-Fú.
Als anys 60 va prendre força la cançó protesta amb el moviment de cantautors catalans denominat 16 Jutges, format per setze joves que cantaven en català, llengua prohibida per la dictadura franquista. Alguns noms del grup mantenen encara una trajectòria artística envejable de reconeguda presència internacional. És el cas de Raimon (1940), Lluís Llach (1948), Joan Manuel Serrat (1943) o Maria del Mar Bonet (1947). La tradició de cantautors en llengua catalana continua amb una nova generació formada, entre d’altres, per Roger Mas (1975) o Feliu Ventura (1976). A meitat de la dècada de 1970 van néixer grups com Al Tall (1974), que té entre els seus fundadors Miquel Gil, un dels cantautors amb més projecció actualment, o la Companyia Elèctrica Dharma (1974). Els anys 80 són els de l’anomenat “rock català”, amb formacions com Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Lax’n’Busto.
)
Alícia de Larrocha. © Efe
Els espais dedicats a la música més emblemàtics són el Palau de la Música, obra modernista edificada del 1905 al 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997, i el Gran Teatre del Liceu, fundat el 1847 i reconstruït el 1999 a causa d’un incendi, que s’ha convertit en referent del món de l’òpera. El mateix any també es va inaugurar L’Auditori, obra de Rafael Moneo, que, a més d’un edifici amb tres sales per a concerts, acull la seu de l’Escola Superior de Música de Catalunya i el Museu de la Música.
La varietat de festivals d’estiu que se celebren arreu de Catalunya donen l’oportunitat de gaudir de la música en espais d’especial interès artístic com el Castell de Peralada o diversos monestirs de la ruta del Cister com Sant Pere de Rodes. Amb la represa de la democràcia els festivals de diferents gèneres musicals s’han convertit en cita dels amants de la cultura. En són exemples el Festival de Jazz de Terrassa i el Festival de Blues de Cerdanyola, que ja fa dues dècades que se celebren. Des de 1994 el SÒNAR, Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia, s’ha convertit en referència ineludible per als amants de les noves tendències d’arreu del món.
