Literatura catalana 
Tot i que l’existència de la llengua catalana es documenta ja al segle IX no fou fins als primers anys del segle XIII quan esdevingué llengua literària gràcies a la figura excepcional de Ramon Llull (1232-1316). El filòsof, que també conreà la poesia, ha llegat clàssics com Llibre del gentil e los tres savis o Romanç d’Evast e de Blanquerna, on hi ha la seva obra més famosa, Llibre d’Amic e Amat.
)
Albert Sánchez Piñol
Entre finals del segle XIII i principis del segle XIV les gestes dels reis catalans van quedar plasmades per a la història de la literatura en forma de crònica: Llibre dels Feits,que narra la vida i les conquestes de Jaume I (1208-1276); Llibre del rei en Pere, coneguda també com a Crònica de Bernat Desclot –el seu autor–, que té com a protagonista Pere II el Gran (1240-1285); Crònica de Ramon Muntaner,que comprèn la vida de diferents reis i dedica la part central a Jaume II el Just (1267-1327), i Crònica de Pere el Cerimoniós (1319-1387).
Al segle XV el valencià Ausiàs March (1400-1459) portà definitivament el català a la poesia. Dels més de deu mil versos que escrigué, cal esmentar Cant espiritual, una pregària a Déu, i Cants de mort, dedicats a la mort de la seva esposa. En el camp de la prosa també la ciutat de València fou bressol de la gran novel·la de cavalleria Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (1413?–1465?), que es publicà pòstumament el 1490. Referent de la literatura universal, Tirant lo Blanc fou considerada per Miguel de Cervantes al Quijote el millor llibre del món pel seu estil. L’altra gran novel·la del segle XV és l’anònima Curial e Güelfa.
Més informació a l’exposició virtual: 800 anys de literatura catalana: INICIS I PLENITUD i SEGLES DE TRANSICIÓ
)
Josep Pla
Entre els segles XVI i XVIII la literatura catalana patí un període de decadència profund del qual no es recuperà fins al segle XIX amb un moviment que apostà pel ressorgiment i la plenitud de la llengua catalana: la Renaixença. Pel que fa a la poesia, destaca la figura de Jacint Verdaguer (1845-1902), autor de L’Atlàntida o Canigó, entre d’altres, i en prosa cal mencionar Narcís Oller (1846-1930), amb novel·les d’estil realista com La papallona i La febre d’or.
Més informació a l’exposició virtual: 800 anys de literatura catalana: LA RENAIXENÇA
Aquest impuls portà a finals del segle XIX el Modernisme, al capdavant del qual hi ha l’artista polifacètic Santiago Rusiñol (1861-1931). En el camp de la poesia aquest estil aporta “la paraula viva” de Joan Maragall (1860-1911).
El segle XX viu moviments com el Noucentisme, que tingué com a teòric Eugeni d’Ors (1881-1954),i les primeres avantguardes, amb poetes com Josep Carner (1884-1970), Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Carles Riba (1893-1959) o J. V. Foix (1893-1987); prosistes com Eugeni d’Ors (1881-1954), i dramaturgs com Josep M. de Sagarra (1894-1961).
Més informació a l’exposició virtual: 800 anys de literatura catalana: LA MODERNITAT
)
Empar Moliner
De la guerra civil i de la dictadura que la va seguir, sobresurten autors com Josep Pla (1897-1981), Mercè Rodoreda (1908-1983), Salvador Espriu (1913-1985) o Josep Maria Folch i Torres (1880-1950).
Més informació a l’exposició virtual: 800 anys de literatura catalana: LA GUERRA
Curiosament, les restriccions de la censura van afavorir la poesia, que van conrear autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), Màrius Torres (1910-1942), Pere Quart (1899-1986) o Gabriel Ferrater (1922-1972). Cap a la dècada de 1960, l’afebliment de la dictadura va permetre que es tornessin a publicar novel·les i contes, amb autors com Llorenç Villalonga (1897-1980), Pere Calders (1912-1994) o Avel·lí Artís-Gener (1912-2000).
La novel·la es va renovar els anys següents, amb autors que dominaven l’escriptura com Manuel de Pedrolo (1918-1990), Josep M. Espinàs (1927) o Joan Perucho (1920-2003). Per la seva banda, l’assaig es va reprendre per part de Joan Fuster (1922-1992).
)
Salvador Espriu
A l’últim terç del segle XX hi trobem poetes com Miquel Martí i Pol (1929-2003) o Joan Vinyoli (1914-1984) i novel·listes com Jesús Moncada (1941-2005), Quim Monzó (1952), Sergi Pàmies (1960) o Baltasar Porcel (1937), aquests tres en plena activitat.
Més informació a l’exposició virtual: 800 anys de literatura catalana: L’ACTUALITAT
Justament la novel·la és el gènere que més es conrea en els últims anys, gràcies a escriptors com Alfred Bosch (1961), Emili Teixidor (1933), Francesc Puigpelat (1959), Empar Moliner (1966) o Jordi Puntí (1967). I també gràcies als èxits internacionals com Les veus del Pamano, de Jaume Cabré (1947), o La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol (1965).
Pel que fa a la poesia, Els Imparables s’erigeixen com un grup de poetes que crea un estil nou i enginyós. En formen part autors com Sebastià Alzamora (1972), Hèctor López Bofill (1973) o Susanna Rafart (1962). Cal esmentar també en aquest àmbit de la poesia Narcís Comadira (1942), Enric Casasses (1951), Pere Gimferrer (1945), Feliu Formosa (1934), Josep Palau i Fabre (1917), Joan Margarit (1938) i Jordi Sarsanedas (1924-2006).
I en assaig, cal destacar els noms d’Enric Sòria (1958) i Joan Francesc Mira (1939).
Més informació a l’exposició virtual: 800 anys de literatura catalana.
