Fotografia

Barcelona fou una de les primeres ciutats del món on es van fer daguerreotips. La primera presa, des d’un terrat a la plaça de la Constitució, fou a càrrec del gravador Ramon Alabern i Casas el 10 de novembre de 1839 en un acte públic i festiu. Aquesta imatge es va exposar posteriorment a l’Acadèmia i se’n féu una rifa entre els assistents, per això es desconeix si encara es conserva.

La fotografia es consolidà com a negoci i es popularitzà entre els ciutadans al llarg del segle XIX, alhora que es convertí en una de les manifestacions culturals més destacades. Entre la primera generació de fotògrafs catalans, tots ells de tendència pictorialista, hi trobem, entre d’altres, Pere Casas Abarca (1875-1958), Joan Vilatobà (1878-1954) o Claudi Carbonell Flo (1891-1970). D’aquests pioners la figura que sobresurt en el camp del pictorialisme, i que a més farà de pont amb la segona generació a causa de la seva influència, és Joaquim Pla Janini (1879-1970).

Després de diverses temptatives associatives, el 1923 es fundà l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya que aglutinà, al voltant de Pla Janini o Carbonell,els nous fotògrafs. Actualment el Museu de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya aplega més de 25.000 negatius estereoscòpics de vidre de Catalunya i de la resta d’Europa. D’aquesta segona generació hi ha dues veus que representen una certa innovació. Una, la de Joan Porqueras (1889-1969), que trià la ciutat com a temàtica allunyant-se dels cànons pictorialistes; l’altra, Antoni Campañà (1906-1989), que estudià a Munic amb Willy Zielke i conegué de primera mà les novetats fotogràfiques alemanyes, que també aplicà en el seu vessant de fotoperiodista.

Fins a principis del segle XX a Catalunya no hi ha fotògrafs que es professionalitzin a les pàgines de la premsa. Els pioners del fotoperiodisme català més destacats són Alexandre Merletti (1860-1943), que es fabricà una càmera especialment per poder obtenir l’única imatge existent del judici sumaríssim al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, i Josep Brangulí (1879-1946) i Carlos Pérez de Rozas (1883-1954), fundadors de les dues nissagues de fotoperiodistes més importants de Catalunya.

El 1906 es creà la primera publicació especialitzada en esport, El Mundo Deportivo, que va tenir entre les seves pàgines el fotògraf més destacat en aquest àmbit: Josep M. Co de Triola (1884-1965). Amb la incorporació del rotogravat als diaris El Día Gráfico i La Vanguardia el fotoperiodisme es consolidà progressivament, tenint en la dècada de 1920 Josep M. de Sagarra i Plana (1894-1959), Pau Lluís Torrents (1891-1966) i Josep Gaspar (1892-1970), els professionals més actius.

L’interès per la fotografia va anar en augment, amb exposicions a galeries d’art i publicacions periòdiques especialitzades i amb gran presència de la fotografia a les revistes d’art, entre les quals destaca la cosmopolita D’Ací i d’Allà. El 1929, amb motiu de l’Exposició Universal a Barcelona, s’organitzà el Primer Saló Internacional de Fotografia. Així, a finals de la dècada de 1920 es començà a notar una certa obertura a noves tendències, tot i que el pictorialisme dominà fins a la dècada de 1950. El màxim representant català de la Nova Objectivitat fou Emili Godes (1895-1970), que plasmà el realisme en les seves imatges dels pavellons i edificis de l’Exposició Universal. No fou l’únic que s’interessà per les tendències d’avantguarda. En el camp de la imatge publicitària i arquitectònica, amb un estil a cavall de la Nova Objectivitat i la Nova Visió, destacà Josep Sala (1896-1962), col·laborador habitual de l’arquitecte Josep Lluís Sert. També es dedicà a la publicitat Josep Masana (1894-1979), que la compaginava amb els retrats de figures de l’espectacle. A partir de 1930 altres fotògrafs es van decantar cap a la Nova Objectivitat i el Constructivisme deixant de banda la fotografia de saló que els havia caracteritzat fins aquell moment. En són casos representatius Antoni Arisa (1900-1980) i Josep M. Lladó (1903-1956).

El personatge més important en el camp de la fotografia d’avantguarda és el polifacètic Pere Català Pic (1889-1971), primer teòric català en el camp de la fotografia, que va fer un gran esforç de divulgació de les noves tendències europees més avantguardistes, especialment la Nova Visió alemanya, en articles publicats a diferents revistes fotogràfiques i d’art de l’època. En el camp de la teorització també cal anomenar Salvador Dalí, que dedicà a la fotografia diferents textos, entre els quals destaca La dada fotogràfica (1929) publicat a la revista La Gaseta de les Arts.  

Català Pic, a més, sobresortí com a fotògraf publicitari, treballà el fotomuntatge i experimentà amb l’abstracció influït per Man Ray i Moholy-Nagy. Durant la guerra civil fou cap de publicacions del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, on treballarentambé Sala i Masanadissenyant cartells, revistes i llibres. És en aquest moment, el 1936, quan Català Pic signà el mític cartell Aixafem el feixisme, considerat una de les millors fotografies publicitàries de la primera meitat del segle XX. En el camp del fotomuntatge polític el personatge més internacional de la cultura catalana del segle XX és el valencià Josep Renau (1907-1982).

La modernització del fotoperiodisme català es produí gràcies a Agustí Centelles i Ossó (1909-1985). Durant els anys de la II República, Centelles innovà el reportatge gràfic, sobretot a partir de 1934, quan adquirí una Leica. L’ús que fa d’aquesta càmera el consolidà durant la guerra civil com un dels fotògrafs més importants del segle XX, i algunes de les seves imatges es van difondre a les principals publicacions periòdiques internacionals del moment. Centelles s’exilià el 1939 emportant-se part del seu arxiu personal dins una maleta: prop de cinc mil negatius de pas universal que foren guardats durant dècades a França fins que, amb la mort de Franco el 1975, es va poder recuperar un dels llegats fotogràfics més importants de la II República, la guerra civil i les excepcionals imatges dels mesos en què fou detingut al camp de concentració francès de Bram.

Després de la guerra civil molts altres fotògrafs van haver d’exiliar-se. Dels que es quedaren, alguns van desaparèixer de la vida pública o bé van abandonar els seus plantejaments estètics per poder sobreviure. En el cas dels fotoperiodistes molts van ser depurats pel nou règim. Un dels exemples d’aquesta repressió fou Josep M. Pérez Molinos (1921-2004), que després de la guerra fou nomenat fotògraf oficial del governador civil de Barcelona. El 1942, en descobrir-se el seu passat polític, fou obligat a abandonar la professió. Poc temps abans de la seva mort sortiren a la llum els negatius que va guardar al domicili familiar, on es mostra la guerra, la postguerra i alguns esdeveniments dels primers temps d’ocupació franquista, com la visita de l’alt comandament nazi Heinrich Himmler a Barcelona.

La resta de fotògrafs es van dedicar còmodament a combregar amb l’estètica de la dictadura que tornava a mirar cap al pictorialisme. A l’inici de la dècada de 1950 l’agrupacionisme fotogràfic i el concurs van ser el reducte de la fotografia, que patí una forta davallada. Al marge d’aquest context de saló, sorgí la figura de Francesc Català Roca (1922-1998), un dels fills de Català Pic, que després de treballar i aprendre l’ofici amb el pare s’independitzà el 1948 per emprendre un llarg i influent camí personal de fotodocumentalista. De la dècada de 1940 destaca la personal obra de Joaquim Gomis (1902-1991) amb els seus fotoscops (terme inventat que significa examinar per mitjà de la llum) que suposa, juntament amb Català Roca, el pont cap al futur.

La nova generació de fotògrafs que reivindica una manera de fer diferent del pictorialisme del règim no esclatà fins a la dècada de 1950: Oriol Maspons (1928), Julio Ubiña (1922-1988), Joan Colom (1921), Ramon Masats (1931), Eugeni Forcano (1926), Xavier Miserachs (1937-1998), Ricard Terré (1928), Leopold Pomés (1931) –que evolucionarà cap a la publicitat– i,posteriorment, Colita (1940).En aquest període és clau la figura de Josep Maria Casademont com a teòric, crític i impulsor de la fotografia per fer-la arribar al públic des de la Sala Aixelà i també amb l’edició de llibres i revistes especialitzades.

A les acaballes del franquisme i l’inici de la transició, amb la consegüent recuperació de la llibertat de premsa, una nova generació de fotògrafs de premsa va prendre els carrers per retratar el moment històric i iniciar carreres professionals que arriben fins a l’actualitat: Manel Armengol, Paco Elvira, Pepe Encinas, Joan Guerrero, Tino Soriano, Kim Manresa o Jordi Socías,juntament amb altres de més joves com Pedro Madueño, Sandra Balcells o Txema Salvans.En el camp de la fotografia artística sobresurten els noms de Pere Formiguera, Toni Catany i Manel Esclusa. Menció a banda mereix Joan Fontcuberta, que combina el vessant teòric amb l’obra que, més enllà de l’estètica, culmina amb la reflexió ideològica.