Cinema 
El pioner del cinema a Catalunya, que ha passat a la història com el fundador també de la cinematografia espanyola, és Fructuós Gelabert (1874-1955), cineasta, inventor i dissenyador dels primers estudis de rodatge d’Espanya. El 1897 va rodar la primera pel·lícula de ficció del país, Riña de café. Poc temps després, va fundar l’empresa Diorama i, més tard, Films Barcelona on va adaptar les obres d’Àngel Guimerà, Terra Baixa (1907) i Maria Rosa (1908).
El 1914 Barcelona era el centre de la indústria cinematogràfica estatal, tant en producció com en distribució, i una de les ciutats del món amb més sales d’exhibició, ja que superaven el centenar. Amb el cop d’Estat del general Primo de Rivera, el cinema es desplaçà a Madrid i València i a Catalunya va caure en la dispersió i la manca de recursos. Amb tot, l’afició va créixer i el 1928 es fundà a Catalunya un dels primers cineclubs de l’Estat, El Mirador. El mateix any va aparèixer també el Manifest avantguardista sobre el cine, del grup L’amic de les arts, entre els quals hi havia Salvador Dalí i Sebastià Gasch.
En proclamar-se la II República, el nou règim no mostrà un interès excessiu pel cinema, que es consolidà entre 1931 i 1936 com a espectacle de masses, sobretot amb les produccions nord-americanes, les preferides del públic. El 1932 es fundà a Barcelona el primer estudi de cinema sonor de l’Estat: Orphea Films. Aquest fet tornà a convertir la ciutat comtal en capital de producció cinematogràfica. Aquell mateix any, la Generalitat de Catalunya creà el Comitè de Cinema, organisme encarregat d’establir les polítiques cinematogràfiques des del Departament de Cultura. El 1933 es rodà la primera pel·lícula parlada en català, El cafè de la Marina de Domènec Pruna, a partir de l’obra d’Àngel Guimerà.
)
Isabel Coixet . © Efe
Durant la guerra civil sobresortí la productora Laya Films, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que produí el noticiari setmanal Espanya al dia, també en versió castellana per a la resta d’Espanya, a més de diversos documentals en diferents idiomes que s’enviaven a l’estranger per aconseguir el suport a la causa republicana. El Partit Comunista establí la seu de la seva productora Film Popular a Barcelona, mentre que la CNT-FAI també desenvolupà el seu volum de documentals cinematogràfics des de la capital catalana.
A partir de 1939, com a conseqüència de la guerra civil, bona part dels cineastes s’exiliaren i la resta va haver de sobreviure enmig de la pràctica desaparició del cinema. Durant la postguerra és Ignacio F. Iquino (1910-1994) el nom que sobresurt per la seva voluntat de continuar la indústria cinematogràfica. El 1943 fundà la productora Emisora Films. Van ser uns temps de pel·lícules intranscendents, evasives i sotmeses a una censura duríssima. Malgrat la situació, el 1945 es rodà a Barcelona la primera pel·lícula en color de l’Estat. Les sales d’exhibició i les poques productores tiraren endavant per la recuperació econòmica que suposà la dècada de 1950 per a la dictadura franquista gràcies a l’ajut dels EUA. El 1952, Iquino assolí un repte exhibint El Judas, primer film en català durant el franquisme, prohibit el mateix dia de l’estrena.
Una nova generació de cineastes treballava per a les produccions típiques de l’època mentre sorgia algun element inquiet estèticament parlant, com Julio Coll (1919-1993) que, des del gènere del thriller, el 1957 presentà Distrito quinto, adaptació de la novel·la de J. M. Espinàs És perillós fer-se esperar. Des d’un tipus de cinema més social cal destacar la filmografia de Francesc Rovira Beleta (1913-1999).
Barcelona continuà sent espai de producció i distribució i arribà al 1960 amb 154 sales de cinema. Malgrat tot, no hi havia cap signe de recuperació cultural catalana i molt menys lingüística, ja que l’idioma estava prohibit.
)
Josep Joan Bigas Luna. © Efe
Va ser la dècada de 1960 la que va permetre una feble recuperació del cinema. El 1964, l’actor Armand Moreno adaptà i dirigí Maria Rosa d’Àngel Guimerà, interpretada per Núria Espert en català. La literatura continuà inspirant diferents cineastes, entre els quals destacà Rovira Beleta, que a partir de Romeu i Julieta creà Los tarantos (1963), candidata als premis Oscar. Més tard, El amor brujo (1967), també de Beleta, repetí candidatura.
Un dels fenòmens particulars de la cultura catalana d’aquell moment va ser l’anomenada Escola de Barcelona, cooperativa que reunia diferents cineastes i que trencava amb les temàtiques i l’estètica de la resta de la península. Encetà aquest moviment Vicente Aranda (1926) amb Fata Morgana (1966). En col·laboració amb el poeta Joan Brossa i els membres del moviment artístic Dau al Set, Pere Portabella (1929) realitzà, entre d’altres, Nocturno 29 (1968). Els films que marcaren l’estil d’aquesta escola són Dante no es únicamente severo (1967) de Jacint Esteva (1936) i Joaquim Jordà (1935-2006), i Después del Diluvio (1968) de Jacint Esteva.
Els darrers anys de la dictadura i els primers de la recuperació democràtica permeteren l’aparició de noves veus i el tractament al cinema de temàtiques fins llavors prohibides. L’Escola de Barcelona, encara activa, oferí produccions de qualitat respecte de les de la majoria de l’època comLiberxina 90 (1971) de Carles Duran, que topà amb la censura; Morbo (1972), de Gonzalo Suárez; o Iconockaut (1975) de José M. Nunes.
El 1976 s’estrenaren dues pel·lícules de temàtica històrica: d’una banda, La ciutat cremada d’Antoni Ribas (1975) sobre la Setmana Tràgica i, de l’altra, Las largas vacaciones del 36 de Jaime Camino (1976) sobre l’esclat de la guerra civil. Dos anys més tard Camino presentà La vieja memoria, documental a partir del testimoni de supervivents de la II República i la guerra civil. A més de la temàtica històrica, l’esclat de llibertat obrí la porta a una nova generació de realitzadors que exploraren altres temàtiques. En són exemples Francesc Bellmunt amb L’orgia (1978), Josep Joan Bigas Luna amb Bilbao (1976) i Ventura Pons amb Ocaña, retrato intermitente (1978).
)
Ventura Pons. © Efe
El transcurs de la democràcia fomentà la consolidació de les carreres de molts d’aquests realitzadors, alguns dels quals encara en actiu i amb forta projecció internacional. Pel que fa a la producció i l’exhibició, a mitjans de la dècada de 1980 es produí una davallada que provocà una forta crisi en el sector, que no s’aconseguí superar a la dècada de 1990. Aparegueren en aquests anys nous cineastes com Agustí Villaronga (1953) amb Tras el cristal (1987), Manuel Huerga (1957) amb Gaudí (1989), Antonio Chavarrías (1956) amb Una ombra en el jardí (1989) o Isabel Coixet (1960) amb Massa vell per a morir jove (1989). A la dècada de 1990 van debutar Cesc Gay (1967), que ha estrenat recentment Ficció (2006), i Marc Recha (1970), la darrera producció del qual és Dies d’agost (2006). Les noves veus actuals són, entre d’altres, Isaki Lacuesta (1975) amb Cravan vs Cravan (2000) i Albert Serra i el seu primer film Honor de cavalleria (2006) projectat al Festival de Cannes.
La cinematografia catalana entra al segle XXI amb Barcelona com a centre de producció actiu. El 2004, un total de 106 pel·lícules produïdes a Catalunya es van exhibir a festivals i mostres de cinema del món. En són exemples el documental Balseros, de Carles Bosch i Josep M. Domènech, de Bausan Films i Televisió de Catalunya, presentat als premis Oscar. El mateix any a la Berlinale s’hi projectàLes Maletes de Tulse Luper II, de Peter Greenaway, d’ABS Productions Barcelona, entre d’altres.
Pel que fa a l’àmbit acadèmic, s’han convertit en referents en el camp del cinema Miquel Porter Moix (1930-2004), Joaquim Romaguera (1941-2006) i Román Gubern (1934).
