Arquitectura 
Al llarg dels segles s’han anat desenvolupant i adaptant els estils artístics predominants a Europa. Les grans catedrals i monestirs medievals parteixen del romànic, estil molt arrelat a Catalunya, fins a arribar a l’esplendor del gòtic, amb importants mostres a les ciutats i especialment a Barcelona. Mereixen una menció especial les petites esglésies romàniques pirinenques que ens han deixat, a més, un ric conjunt de pintures al fresc conservat en gran part al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
)
Drac del Parc Güell © Efe
Per tot el país hi ha exemples interessants d’arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica, però és el Modernisme, de finals del segle XIX –època d’expansió econòmica i demogràfica–, el que es presenta com a art nacional. Es tracta d’un corrent que dóna especial importància a les arts decoratives, i es va convertir en el moviment artístic més brillant del moment.
Antoni Gaudí (1852-1926), la figura més destacada i internacionalment reconeguda, sobrepassà els límits del moviment per la seva extraordinària personalitat. En la seva obra hi ha genialitats com laSagrada Família, el ParcGüell, la Casa Milà –coneguda com la Pedrera–, la Casa Batlló a Barcelona, la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, etc.
)
Palau de la Música Catalanal © Efe
Entre els arquitectes destacats d’aquest corrent hi ha també Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), modernista “canònic”, autor del Palau de la Música Catalana i de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona; Josep M. Jujol (1879-1949),que desenvolupà la seva arquitectura sobretot a la zona del Camp de Tarragona; Cèsar Martinell (1888-1973), conegut per les construccions agrícoles, especialment els cellers batejats com “Les catedrals del vi”; i Lluís Muncunill (1868-1931),qui des de Terrassa adaptà l’estil modernista a l’arquitectura industrial. Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), que projectà obres com la Casa Amatller o la Casa Terrades, popularment coneguda com la Casa de les Punxes, va ser el darrer gran representant del Modernisme.
El racionalisme arquitectònic i la influència de Le Corbusier van arribar a Catalunya gràcies a Josep Lluís Sert (1902-1983),el més conegut del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC).Aquest grup, creat el 1928 i truncat el 1939, va suposar l’experiència avantguardista en la concepció dels edificis i l’urbanisme. També en formaven part Josep Torres Clavé (1906-1939) i Ricardo de Churruca (1900-1963), entre d’altres.
)
Teatre Nacional de Catalunya © TNC
Josep Antoni Coderch (1913-1984) és el representant de l’arquitectura catalana de postguerra amb més projecció internacional. La primera dècada de la democràcia suposà la consolidació d’una generació d’arquitectes que han estat els regeneradors de Barcelona en ocasió dels Jocs Olímpics de 1992. En destaquen Oriol Bohigas (1925), David-John Mackay (1933) i Josep Martorell (1925) de l’estudi MBM –Vila Olímpica–, Ricard Bofill (1939) –Teatre Nacional de Catalunya–, Òscar Tusquets (1941) –remodelació i ampliació del Palau de la Música Catalana–, Lluís Clotet (1941), Carlos Ferrater (1944), Rosa Barba (1948-2000) i Ricard Pié (1946) de Barba & Pié i Josep Lluís Mateo (1949). També cal esmentar Lluís Domènech (1940) i Roser Amadó (1944), que formen el veterà equip B01 Arquitectes, amb obres com la Fundació Tàpies, o Carme Pinós (1954), entre d’altres.
)
Sagrada Família
Menció a banda mereix Enric Miralles (1955-2000), l’arquitecte català amb més projecció internacional dels darrers anys del segle XX, amb obres de referència com el Cementiri d’Igualada o la reforma del Mercat de Santa Caterina de Barcelona. Des de la seva mort, la seva sòcia Benedetta Tagliabue (1963) continua al capdavant de l’estudi Miralles & Tagliabue executant algun dels projectes que iniciaren en comú, com la nova seu de l’empresa Gas Natural.
El salt arquitectònic de la Barcelona del 92 també fou obra d’una sèrie d’arquitectes de rellevància mundial, per exemple, Arata Isozaki (Palau Sant Jordi), Norman Foster (Torre de Collserola), Frank O. Gehry (Peix del Port Olímpic), Santiago Calatrava (Torre de Comunicacions de Montjuïc), Peter Eisenman (Vila Olímpica i Parc de la Draga de Banyoles) o Richard Meyer (Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MACBA), que han convertit la capital catalana en ciutat de referència. En la transformació arquitectònica d’aquests primers anys de segle, amb el Fòrum de les Cultures 2004 com a motor, noves veus internacionals han estat protagonistes, per exemple, Herzog i De Meuron (Edifici Fòrum), Jean Nouvel (Torre Agbar) i Iñaki Ábalos i Juan Herreros (Parc Litoral del Fòrum). El procés arquitectònic cap a la Catalunya del futur es gesta també amb veu internacional. Toyo Ito està desenvolupant el projecte d’ampliació de la Fira de Barcelona Montjuïc-2, Zaha Hadid construirà la Spiralling Tower, futura seu del campus universitari del Besòs, David Chipperfield ha concebutla Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat i Dominique Perrault el complex esportiu i el futur Estadi Montigalà de Badalona.
